comença la primavera

Ahir com tots ja sabreu va començar la primavera. Per a mi ja havia començat, perquè en arribar els saforencs a aquestes terres ja es respiraven fins i tot les falles. Fou un dia que començà amb un comiat. Comiat d’una visita curta però intensa de Bata, Elvira, Sandra i Eloi (què quatre, mamma mia). Em van despertar a les sis del matí perquè eixien de bon matí en tren cap a Roma, supose que ja hauran arribat als seus destins perquè no tinc cap notícia (i com li dic jo a ma mare, si no telefonen és que estan bé). Després de que se n’anaren i de veure’ls avançar pel meu carrer des del balcó amb els carrets, vaig decidir tornar-me a gitar, però com que m’havia desvelat una miqueta (no massa, ja em coneixeu, que jo sempre estic disposada a seguir dormint) em vaig posar a sentir el nou disc de la Gossa Sorda que Josep via Eloi me l’ha enviat. Així vaig recordar un poquet la terreta, també la pegolina, fins que em vaig fondre en la meua manta de llana de colorins.
Ara és quan realment em desperte, sona el timbre. És Júlia (la gallega) els que no la coneixeu, ja la coneixereu, perquè segur que us parlaré d’ella. Arriba a ma casa, no sé a quina hora, amb una energia matinal increïble i em comboia per a eixir i anar al cortile (un pati de la facultat on anem sovint, molt bonic amb arbres) jo no sóc capaç de reaccionar tant prompte així que mentre la faig gaudir del sol que dona a la meua finestra, intente incorporar-me, vestir-me i eixes coses.
Eixim, em faig un cafè baix de casa (amb la seua aqua frizzante) i ale, a rodar. Realment la ciutat està preciosa quan fa sol, l’imponent Vesubi, es veu des de diversos punts, llueixen els colors de les façanes, tothom surt al carrer, i tots aquells que tenen tendetes, fan un desplegament per la façana de tots els seus productes, de manera que la ciutat es converteix tota ella en un mercat, però amb trànsit. Com diuen per ací, un cassino !
Arribem al cortile de San Marcelino, i allò estava que pegava un esclafit. A parir. Tot el món s’havia alçat amb la mateixa idea d’anar a fer fotosíntesi, i gaudir d’un sol que a aquestes altures de març escalfa bastant. Vam estar per allí menjant fruita i veient gent, organitzant-nos per a un soparet al a nit, i després d’estar unes horetes vegetant vaig decidir (per proximitat i perquè ja calia) anar a la facultat a averiguar els horaris del segon quatrimestre, i allò més sorprenent és que els vaig aconseguir sense haver de discutir amb la secretària, el mecànic, becaris, i algun professor (com vaig fer el quatrimestre passat). Els havien penjat a la paret! Estaven allí, sense ningú, totes les meues assignatures i l’horari. Em sentia realitzada de pensar que ja puc fer vida productiva si m’ho propose perquè ja tinc l’horari.
Això de l’horari, ho vaig fer amb el meu veí lleidatà, que me’l vaig trobar pel carrer i vam estar fent compres i passejant fins tornar a casa.
A casa, vaig ordenar la meua vida napolitana, que crec que des de carnestoltes que la taula de l’escriptori no havia fet res més que acumular trastets, i anar amuntegant-se. També vaig estar una hora al telèfon amb Josep, i vaig parlar amb ma uela un poquet.
I.... anem al gran sopar. Era a casa Júlia, en un principi ella havia de cuinar peix, però sols hi havia un peix per a set, vuit o deu, que anàvem a ser, i li va deixar la responsabilitat a Meri (la seua companya de pis, una altra gallega estupenda).
Jo havia portat sobrassada i formatge, i a part un postre boníssim invent de Joan, de mascarpone, iogurt i maduixes (Joan li hem d’inventar un nom, que això ja s’ho mereix).
Anaïs va portar una quitx de verduretes i Júlia va aprofitar per encetar el pernil ibèric que duia envasat al buit des de Nadal, esperant l’ocasió. Vingueren altres dues amigues Eli i Amaya, amb vi i tres italians i una italiana amb més vi. Al final vam ser deu, jo crec que una xifra ideal perquè coincidia amb el número de postres que havia fet jo. Tot açò a la terrasseta de casa de Júlia i Meri, amb ciris i torxes. A partir d’ací comencem a beure vi i comencen a passar mil coses que ja no puc ordenar cronològicament, però per suposat que s’acabà tot el menjar, i el postre amb mistela, i fumarem porrets i jugarem a l’oca. Però un joc de l’oca que has de beure i que tenia mil jocs inclosos, els napolitans van estar més que a l’altura, perquè malgrat l’alcohol, tenien voluntat per a jugar i seguir el joc al peu de la lletra. Inclús va fer pauses, i vam seguir, fins acabar. La primera vegada que veia acabar un joc d’aquestos.
Després no sé com decidirem baixar baix i escoltar musica, aquestos napolitans volien Tonino Carotone perquè son fans, i després vam escoltar algunes cosetes i també sense saber com vam decidir eixir. Fora de la casa de Júlia ens van dir que tenien una moto i un cotxe, en aquest moment érem nou, perquè Eli se’n havia anat després de sopar. Anaïs se’n va anar amb el de la moto, perquè encara no havia anat mai amb moto per Napoli i li feia il•lusió (o perquè el de la moto era un tipet guapet amb rastes...) i tots els demés anàrem al cotxe. Un escarabat antic blanquet!!! Che bello!!! Ens vam embotir set dins d’aquell cotxet... i ací pare de contar... perquè no m’enrecorde molt.... i colorín colorado este cuento se ha acabado.